un lleó i anar de blanc

La primera pel·lícula que vaig veure en el cinema va ser una de Tarzan, jo diria que amb Johnny Weissmuller d'actor. Jo tindria 4 o 5 anys, i només recorde algun que altre flaix, i que dúiem ulleres de cartó, amb cel·lofan roig a un ull, i blau a l'altre. Supose que per donar-li algun glamur al blanc i negre de la pantalla, o vés a saber. Aquelles ulleres mai feien l'efecte que u esperava. Vam anar els meus germans i jo, amb la meua mare (no recorde haver tornat al cine amb ma mare mai més). Potser era una reposició tot tenint en compte que hauria mort feia ben poc (va morir al gener del 84). No ho sé. Tampoc importa massa. De fet no volia parlar de cap pel·lícula, ni de Tarzan, ni de Johnny Weissmuller. Senzillament volia una fotografia antiga d'un lleó amb humans. Ha aparegut aquesta i m'ha semblat tan ridícula (pel braç de l'actor en la boca del lleó, i el punyal a punt de matar l'animal) que he pensat a incloure-la. Però no té més sentit.

De fet jo m'imaginava parlant d'algú vestit de blanc, amb un lleó al costat. Una mena d'explorador ric que marxa a l'Àfrica i acaba fent-se amic d'algun lleó. No hi havia cap intenció de res. Només posar la imatge i veure aquell home vestit de blanc amb un lleó. He vist una altra fotografia, on hi havia un home amb un cadell de lleó al braç, acompanyat d'una dona vestida de blanc, i potser aquella fotografia hagués estat més interessant de posar-la aquí, però com que no tenia cap intenció, i m'era igual, he posat aquesta, que em recordava la primera pel·lícula que vaig veure al cine. Tampoc té més valor. No acostume a anar al cine, ni veure pel·lícules. De fet possiblement fa més de mig any que no em veig cap de pel·lícula. Seria curiós de trobar gent que els passa el mateix, que no veuen pel·lícules. Està massa valorat el fet de veure pel·lícules, no? O el fet d'anar al cine. No ho sé.

retir de silenci indefinit

Sabeu? Jo el que voldria és fer un retir d'aquells que estàs en silenci i que ningú et molesta, i que ningú et pregunta, i que ningú vol saber la teua vida, i, vaja, que a ningú li interessa gens la teua vida, ni el que sentes ni el que estigues pensant, ni si vols fer açò o allò. Doncs jo voldria fer un retir d'aquests i descansar de les veus que u acaba creant al seu voltant.

Ah, per cert, els de la fotografia són un tal Bill Tilden, i una tal Suzanne Lenglen, però que si algú m'hagués dit que es deien Erika Nelson i Enrico Piamonte m'ho hagués cregut, i em quedaria igual. Jo estava pensant a acompanyar la meua reflexió de la solitud amb una fotografia antiga de dues dones jugant al tenis. Dues dones qualsevols, dues jugadores amateurs, o encara ni això; senzillament dues dones jugant al tenis, en una fotografia dels anys cinquanta. I buscant imatges m'ha sortit aquest senyor amb tres raquetes (amb una es veu que no en tenia prou), i ella amb aquelles dents i aquella cara expressiva. I com a mi m'és igual perquè tant em dóna una cosa que l'altra, he pujat la imatge.

Però clar, ara la curiositat ja m'han vingut, fins al punt, que sense saber res d'ells, m'ha entrat el desig d'escriure una obra de teatre parlant d'ells dos. O de mi que m'agradaria ser ell. Em serveix que ell és mort i ben mort. Va morir en el 53, així que no crec que massa gent el recorde. I que a mi el tenis no m'agrada. Escriure d'una cosa que no t'agrada té la seua gràcia. I d'algú que no coneixes. És com inquietant. Clar, ara podria moltes coses d'ell. Però no vull saturar-me de informació. Calma. Em fascina el monyo pentinat d'ell. Com algú es pot pentinar tant els cabells. És curiós.

I ella, Suzanne Lenglen. Ella, a diferència d'ell, té els cabells sense pentinar. I qui és ella? No sé qui és. He d'anar a buscar qui és ella. Jo així, de primeres, intuïsc que ha de ser alguna actriu de l'època, tot i que les dents així em tiren una mica enrere, potser no és una actriu, potser és una aristòcrata. No, però no. Li falta elegància. Almenys en la fotografia. Bé. Aniré a buscar informació. Ara torne.

Vaja, ella també era tenista. I sembla que igual que ell va ser tota una celebritat en la seua època. Llig que tenia de sobrenom "La Divina" i que era tot un caràcter. Que va guanyar sis vegades Wimbledon (que a hores d'ara em sona el nom, però jo no sé la seua transcendència) i tres medalles olímpiques, i que va estar 147 partits sense perdre. Com tindria l'autoestima... Total, que va ser una dona molt important dins del tenis dels anys vint. Per això la fotografia amb Bill. Clar, ell també era important. Tots dos serien els guanyadors de l'època, i com ens agrada tant valorar els guanyadors, doncs no hi ha res com una fotografia amb els dos millors jugadors de tenis d'ambdós sexes de l'època.

La veritat que tots dos tenen vides interessants. Ell fumava com un carreter, i ella bevia conyac entre set i set. La veritat que les coses han canviat molt des d'aleshores. La història dóna per a una novel·la i tot, perquè aquella manera de viure ja no s'hi dóna ara.

Ella va morir abans dels quaranta anys. Curiosament, i on arriba la meua ignorància, el nom de la segona pista de l'estadi Roland Garros, duu el seu nom. Ostres, això vol dir, que en el món del tenis segur que la recorden.

Ell es veu que li agraden els jovenets, i en alguna ocasió va intentar abusar d'algun d'ells i va estar fins i tot a la presó en dues ocasions. També que li agrada el món de l'espectacle, i que ell mateix es finançava els seus propis espectacles a Broadway. Dues vides ben apassionants.

I jo que volia marxar a un retir en silenci i oblidar-me de tot. El que està clar, és que més o menys, tots anem acabant en un espai d'oblit, on ningú et recorda, o on no ets interessant per ningú. Se'm quedem més preguntes que respostes.

la bellesa i els trofeus

FOTO: Vivian Maier. Nova York, 1954

La bellesa és això que transmets. Potser no siga perfecte això que transmets, però hi ha un fet profund només amb l'acte d'anar de dins cap a fora. Perquè t'ho podries quedar a dins, però hi ha una voluntat, vinga d'on vinga, que demana fer eixe recorregut de dins a fora. Així que enhorabona. És un pas. Un petit pas. Un minúscul pas. Però és un pas.

També hi ha bellesa en l'absència de l'expectativa. I en l'absència d'objectius. Només transmetre. La connexió entre dins i fora. Entre l'abstracció de la ment i la concreció de les paraules. És bonic que no hi haja cap objectiu, perquè sovint estem ben envoltats de fites, d'objectius, de marques a les que arribar. Així que l'absència d'objectius, l'absència de sentit s'amara de bellesa, concretament de la bellesa més simple i que sovint no s'hi valora. 

Jo diria que en aquesta absència de valor, de sentit i d'objectiu, hi ha un bonic inici, un petit esglaó que no va enlloc, i que no necessita cap reconeixement ni cap aplaudiment, ni cap premi, ni lloança, ni trofeu.

Ho diré clarament: odie els trofeus; sobretot aquells de marbre que pesen tant. Si fos un trofeu de fulletes que s'assequen, i que amb els temps es trenquen, i desapareixen, en eixe cas ho acceptaria; però els de marbre no. Pesen, són durs i rígids, i són un obstacle per netejar la pols dels aparadors. Sincerament , canvieu els trofeus de marbre per un collaret de fulles d'olivera. Això sí que ho aprecie, i sí que ho acceptaria. 

I res més. Passeu una bona vesprada. Jo intentaré no refredar-me més.