Sabeu? Jo el que voldria és fer un retir d'aquells que estàs en silenci i que ningú et molesta, i que ningú et pregunta, i que ningú vol saber la teua vida, i, vaja, que a ningú li interessa gens la teua vida, ni el que sentes ni el que estigues pensant, ni si vols fer açò o allò. Doncs jo voldria fer un retir d'aquests i descansar de les veus que u acaba creant al seu voltant.
Ah, per cert, els de la fotografia són un tal Bill Tilden, i una tal Suzanne Lenglen, però que si algú m'hagués dit que es deien Erika Nelson i Enrico Piamonte m'ho hagués cregut, i em quedaria igual. Jo estava pensant a acompanyar la meua reflexió de la solitud amb una fotografia antiga de dues dones jugant al tenis. Dues dones qualsevols, dues jugadores amateurs, o encara ni això; senzillament dues dones jugant al tenis, en una fotografia dels anys cinquanta. I buscant imatges m'ha sortit aquest senyor amb tres raquetes (amb una es veu que no en tenia prou), i ella amb aquelles dents i aquella cara expressiva. I com a mi m'és igual perquè tant em dóna una cosa que l'altra, he pujat la imatge.
Però clar, ara la curiositat ja m'han vingut, fins al punt, que sense saber res d'ells, m'ha entrat el desig d'escriure una obra de teatre parlant d'ells dos. O de mi que m'agradaria ser ell. Em serveix que ell és mort i ben mort. Va morir en el 53, així que no crec que massa gent el recorde. I que a mi el tenis no m'agrada. Escriure d'una cosa que no t'agrada té la seua gràcia. I d'algú que no coneixes. És com inquietant. Clar, ara podria moltes coses d'ell. Però no vull saturar-me de informació. Calma. Em fascina el monyo pentinat d'ell. Com algú es pot pentinar tant els cabells. És curiós.
I ella, Suzanne Lenglen. Ella, a diferència d'ell, té els cabells sense pentinar. I qui és ella? No sé qui és. He d'anar a buscar qui és ella. Jo així, de primeres, intuïsc que ha de ser alguna actriu de l'època, tot i que les dents així em tiren una mica enrere, potser no és una actriu, potser és una aristòcrata. No, però no. Li falta elegància. Almenys en la fotografia. Bé. Aniré a buscar informació. Ara torne.
Vaja, ella també era tenista. I sembla que igual que ell va ser tota una celebritat en la seua època. Llig que tenia de sobrenom "La Divina" i que era tot un caràcter. Que va guanyar sis vegades Wimbledon (que a hores d'ara em sona el nom, però jo no sé la seua transcendència) i tres medalles olímpiques, i que va estar 147 partits sense perdre. Com tindria l'autoestima... Total, que va ser una dona molt important dins del tenis dels anys vint. Per això la fotografia amb Bill. Clar, ell també era important. Tots dos serien els guanyadors de l'època, i com ens agrada tant valorar els guanyadors, doncs no hi ha res com una fotografia amb els dos millors jugadors de tenis d'ambdós sexes de l'època.
La veritat que tots dos tenen vides interessants. Ell fumava com un carreter, i ella bevia conyac entre set i set. La veritat que les coses han canviat molt des d'aleshores. La història dóna per a una novel·la i tot, perquè aquella manera de viure ja no s'hi dóna ara.
Ella va morir abans dels quaranta anys. Curiosament, i on arriba la meua ignorància, el nom de la segona pista de l'estadi Roland Garros, duu el seu nom. Ostres, això vol dir, que en el món del tenis segur que la recorden.
Ell es veu que li agraden els jovenets, i en alguna ocasió va intentar abusar d'algun d'ells i va estar fins i tot a la presó en dues ocasions. També que li agrada el món de l'espectacle, i que ell mateix es finançava els seus propis espectacles a Broadway. Dues vides ben apassionants.
I jo que volia marxar a un retir en silenci i oblidar-me de tot. El que està clar, és que més o menys, tots anem acabant en un espai d'oblit, on ningú et recorda, o on no ets interessant per ningú. Se'm quedem més preguntes que respostes.
Ah, per cert, els de la fotografia són un tal Bill Tilden, i una tal Suzanne Lenglen, però que si algú m'hagués dit que es deien Erika Nelson i Enrico Piamonte m'ho hagués cregut, i em quedaria igual. Jo estava pensant a acompanyar la meua reflexió de la solitud amb una fotografia antiga de dues dones jugant al tenis. Dues dones qualsevols, dues jugadores amateurs, o encara ni això; senzillament dues dones jugant al tenis, en una fotografia dels anys cinquanta. I buscant imatges m'ha sortit aquest senyor amb tres raquetes (amb una es veu que no en tenia prou), i ella amb aquelles dents i aquella cara expressiva. I com a mi m'és igual perquè tant em dóna una cosa que l'altra, he pujat la imatge.
Però clar, ara la curiositat ja m'han vingut, fins al punt, que sense saber res d'ells, m'ha entrat el desig d'escriure una obra de teatre parlant d'ells dos. O de mi que m'agradaria ser ell. Em serveix que ell és mort i ben mort. Va morir en el 53, així que no crec que massa gent el recorde. I que a mi el tenis no m'agrada. Escriure d'una cosa que no t'agrada té la seua gràcia. I d'algú que no coneixes. És com inquietant. Clar, ara podria moltes coses d'ell. Però no vull saturar-me de informació. Calma. Em fascina el monyo pentinat d'ell. Com algú es pot pentinar tant els cabells. És curiós.
I ella, Suzanne Lenglen. Ella, a diferència d'ell, té els cabells sense pentinar. I qui és ella? No sé qui és. He d'anar a buscar qui és ella. Jo així, de primeres, intuïsc que ha de ser alguna actriu de l'època, tot i que les dents així em tiren una mica enrere, potser no és una actriu, potser és una aristòcrata. No, però no. Li falta elegància. Almenys en la fotografia. Bé. Aniré a buscar informació. Ara torne.
Vaja, ella també era tenista. I sembla que igual que ell va ser tota una celebritat en la seua època. Llig que tenia de sobrenom "La Divina" i que era tot un caràcter. Que va guanyar sis vegades Wimbledon (que a hores d'ara em sona el nom, però jo no sé la seua transcendència) i tres medalles olímpiques, i que va estar 147 partits sense perdre. Com tindria l'autoestima... Total, que va ser una dona molt important dins del tenis dels anys vint. Per això la fotografia amb Bill. Clar, ell també era important. Tots dos serien els guanyadors de l'època, i com ens agrada tant valorar els guanyadors, doncs no hi ha res com una fotografia amb els dos millors jugadors de tenis d'ambdós sexes de l'època.
La veritat que tots dos tenen vides interessants. Ell fumava com un carreter, i ella bevia conyac entre set i set. La veritat que les coses han canviat molt des d'aleshores. La història dóna per a una novel·la i tot, perquè aquella manera de viure ja no s'hi dóna ara.
Ella va morir abans dels quaranta anys. Curiosament, i on arriba la meua ignorància, el nom de la segona pista de l'estadi Roland Garros, duu el seu nom. Ostres, això vol dir, que en el món del tenis segur que la recorden.
Ell es veu que li agraden els jovenets, i en alguna ocasió va intentar abusar d'algun d'ells i va estar fins i tot a la presó en dues ocasions. També que li agrada el món de l'espectacle, i que ell mateix es finançava els seus propis espectacles a Broadway. Dues vides ben apassionants.
I jo que volia marxar a un retir en silenci i oblidar-me de tot. El que està clar, és que més o menys, tots anem acabant en un espai d'oblit, on ningú et recorda, o on no ets interessant per ningú. Se'm quedem més preguntes que respostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada