 |
| FOTO: Vivian Maier. Nova York, 1954 |
La bellesa és això que transmets. Potser no siga perfecte això que transmets, però hi ha un fet profund només amb l'acte d'anar de dins cap a fora. Perquè t'ho podries quedar a dins, però hi ha una voluntat, vinga d'on vinga, que demana fer eixe recorregut de dins a fora. Així que enhorabona. És un pas. Un petit pas. Un minúscul pas. Però és un pas.
També hi ha bellesa en l'absència de l'expectativa. I en l'absència d'objectius. Només transmetre. La connexió entre dins i fora. Entre l'abstracció de la ment i la concreció de les paraules. És bonic que no hi haja cap objectiu, perquè sovint estem ben envoltats de fites, d'objectius, de marques a les que arribar. Així que l'absència d'objectius, l'absència de sentit s'amara de bellesa, concretament de la bellesa més simple i que sovint no s'hi valora.
Jo diria que en aquesta absència de valor, de sentit i d'objectiu, hi ha un bonic inici, un petit esglaó que no va enlloc, i que no necessita cap reconeixement ni cap aplaudiment, ni cap premi, ni lloança, ni trofeu.
Ho diré clarament: odie els trofeus; sobretot aquells de marbre que pesen tant. Si fos un trofeu de fulletes que s'assequen, i que amb els temps es trenquen, i desapareixen, en eixe cas ho acceptaria; però els de marbre no. Pesen, són durs i rígids, i són un obstacle per netejar la pols dels aparadors. Sincerament , canvieu els trofeus de marbre per un collaret de fulles d'olivera. Això sí que ho aprecie, i sí que ho acceptaria.
I res més. Passeu una bona vesprada. Jo intentaré no refredar-me més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada